Hi ha persones que dediquen la vida a cuidar: dels altres, d’una causa, d’una comunitat. I sovint són les que menys es cuiden.
Autocura, un acte polític
La professora sud-africana Lisa Chamberlain, en un article a la revista de drets humans SUR (2020), parla de les persones defensores dels drets humans. Moltes treballen sota una pressió enorme i amb una cultura de sacrifici que porta a l’esgotament. Per a ella, cuidar-se no és un caprici: forma part de la feina.
De l’individual al col·lectiu
Quan una persona es cuida, o quan s’esgota, afecta tot l’equip. Per això l’autocura ha de ser una responsabilitat compartida, i les organitzacions l’han de convertir en cura col·lectiva.
- Horaris clars i límits als missatges fora d’hora.
- Vacances de veritat, sense contacte amb la feina.
- Seguiment de la càrrega de treball, decidint en equip què s’assumeix.
- Flexibilitat per a qui té persones al seu càrrec.
- Espais de descans i suport psicològic.
L’exemple comença a dalt
Si qui lidera parla d’autocura però treballa sense parar, la culpa continua. I l’autocura no ha de ser una obligació més per sentir-nos malament.
Si cuides, també mereixes ser cuidada. Una classe de ioga pot ser un d’aquests espais.
Font: SUR – Del autocuidado al cuidado colectivo (Lisa Chamberlain).
