Donna Farhi és una de les professores de ioga més respectades del món, i una de les veus que més ha insistit que el ioga no va de fer formes perfectes ni d’arribar més lluny, sinó de trobar el centre. Autora de llibres de referència com *The Breathing Book* i *Yoga Mind, Body & Spirit*, la seva manera d’ensenyar convida cada persona a connectar amb el que l’anima i a trobar la seva pròpia manera intuïtiva de sentir el moviment.
Adaptar la postura a la persona, i no al revés
A Farhi no li interessa gaire reproduir formes fixes. Demana als alumnes que modifiquin i adaptin les postures a la seva estructura i a la seva manera de moure’s. Cada cos és diferent, i la postura ha d’estar al servei del cos.
El psoes, el múscul més profund del centre
Amb la seva col·lega Leila Stuart, amb experiència clínica en ioga terapèutic, va escriure el llibre *Pathways to a Centered Body*. El llibre se centra en el psoes, que Farhi descriu com el múscul més profund del centre del cos, i en l’estabilitat del core, el mal d’esquena i com moure’s amb facilitat.
Una advertència clau: el treball amb el psoes ha de ser sense dolor. Dins del psoes hi ha el plexe autònom lumbar, i treballar-lo de manera agressiva pot activar una resposta de fugida i posar el sistema nerviós en alerta. Per això el seu enfocament és suau i no invasiu, buscant alliberar i equilibrar sense dolor.
Una història personal
Farhi tenia una hiperlordosi molt marcada, una corba lumbar exagerada que li afectava, per exemple, quan muntava a cavall. No poder centrar-se va ser el que la va empènyer a investigar. Ha provat aquests mètodes amb centenars d’alumnes de tot el món.
I va descobrir una cosa que sorprèn: als seus cursos intensius, els problemes principals no venien de la rigidesa, sinó de la hipermobilitat. Molts alumnes havien «estirat massa» el cos amb el ioga i ara necessitaven tornar a construir estabilitat.
Els «nusos» estructurals
Farhi ho explica amb una imatge: és com un jersei amb un puny més curt que l’altre. Un petit desequilibri que acaba apareixent en un altre lloc. El psoes té costat dret i esquerre, i fibres altes i baixes; si unes estiren més que les altres, poden portar la columna cap a la flexió o l’extensió.
El centre calibra la resta del cos. Si el centre està desajustat, els braços, el coll, el cap i les cames compensen. I aquí ve una crítica important: molts programes per enfortir el core comencen massa en superfície. Enfortir per sobre de desequilibris profunds només reforça els nusos.
El seu ordre és clar:
- Estirar, alliberar i allargar primer.
- Corregir els grans desequilibris entre dreta i esquerra.
- Enfortir després.
L’objectiu és construir un cos centrat, no perpetuar els patrons de sempre.
La postura com a motor del moviment
Farhi no parla de la postura com una correcció rígida, sinó com el motiu central del moviment. Segons ella, a una classe de ioga, una gran majoria de persones té la pelvis inclinada endavant, endarrere o més alta d’un costat, o bé una zona lumbar massa plana o massa corbada, o l’esquena alta arrodonida. Estar dempeus amb una relació clara amb la gravetat és la base de tot, també de les àsanes.
Sthira sukham: tornar a l’origen
Farhi torna a la definició d’àsana dels Ioga Sutres de Patanjali: sthira sukham asanam. Ella la tradueix com una estabilitat i un centrament que porten a la relaxació. Critica l’èmfasi modern en fins on pots arribar o com d’extrem és el teu rang de moviment: la flexibilitat no és el missatge central del sutra.
L’estabilitat (sthira) i la comoditat (sukha) són les que et permeten seure còmodament a nivell mental, emocional i energètic. Les classes que surten d’aquí són tranquil·les i serenes, sense pressa per arribar enlloc: només tornar al moment.
Resultats
Explica que, ja el segon dia d’un curs, hi ha alumnes que noten alleujament d’un mal d’esquena de deu anys, o que poden estar drets sense que la pelvis caigui endavant. I sense esforç. Per a Farhi, el cos té una intel·ligència pròpia i vol estar centrat: l’evolució ens ha fet per estar drets i caminar llargues distàncies tota la vida. Les eines senzilles només acompanyen aquesta direcció natural.
Una pràctica
Estira’t d’esquena amb els genolls doblegats i els peus a terra, separats a l’amplada dels malucs. Deixa que l’esquena reposi. Respira a poc a poc i nota, sense corregir res, com toquen a terra els dos costats de la pelvis. Després, deixa caure els dos genolls suaument cap a un costat i torna al centre, i cap a l’altre. Fes-ho lent, sense dolor, durant uns minuts. És el tipus de moviment petit i amable que, segons Farhi, ajuda el centre a recalibrar-se.
