Durant anys, moltes persones que defensen drets han après a resistir, a acompanyar víctimes i a respondre a crisi rere crisi. Però hi ha una pregunta que es fan cada vegada menys: com estem nosaltres? Beatriz Borges, directora de l’organització veneçolana de drets humans CEPAZ, ho planteja a partir de l’experiència de dones que viuen en contextos adversos: defensores, migrants, treballadores humanitàries i líders comunitàries que, enmig de crisis múltiples, continuen cuidant els altres mentre sovint ajornen la seva pròpia vida.
Els cercles de dones
A CEPAZ van crear cercles de dones, que van néixer també d’una experiència personal i comunitària: reunir-se per conversar, llegir, jugar, riure i gaudir. Activitats que semblen senzilles, però que en contextos difícils es converteixen en un luxe que poques vegades es permeten.
Inspirats en la metodologia de *Lean In*, són espais horitzontals de confiança, escolta i aprenentatge. I on la desconfiança i la distància dificulten trobar-se, la trobada virtual també ajuda a fer comunitat.
Als cercles es parla de temes que sovint queden fora de l’activisme: diners, autonomia econòmica, plaer, descans, somnis i projectes personals. I sorgeix una pregunta incòmoda: per què sentim culpa quan dediquem temps o recursos al nostre benestar?
L’esgotament no és una medalla
Cal qüestionar una narrativa molt arrelada: que l’esgotament és sinònim de compromís. El burnout no és una medalla d’honor. Descansar no vol dir abandonar les causes, i cuidar-se no fa ningú menys compromès.
El benestar també s’ha de finançar
Borges hi afegeix una mirada estructural. No es poden continuar finançant informes, campanyes i projectes sense finançar les condicions humanes que els fan possibles: sous dignes, benestar, seguretat i sostenibilitat de les organitzacions. Un taller ocasional d’autocura no serveix si l’estructura de treball continua sent precària.
Cal que el benestar formi part del finançament i de la protecció integral: remuneracions dignes, seguretat social, formació, enfortiment institucional, acompanyament psicosocial i mecanismes de sostenibilitat financera. I cal finançament flexible i a llarg termini, que entengui que l’impacte d’una organització no es mesura només pel nombre d’activitats que fa.
Tres transformacions
Els cercles han ajudat a passar de preguntar-se com estan les causes a preguntar-se com estan elles. Hi han vist tres canvis importants:
- Reconèixer la pròpia humanitat: qui defensa drets també té pors, cansament, desitjos, somnis i necessitats que mereixen atenció.
- Trencar l’aïllament: compartir experiències genera confiança, reconeixement mutu i xarxes de suport.
- Recuperar la capacitat de projectar-se: no només pensar en com resistir el present, sinó en com es vol viure i quin futur es vol construir.
Cap on anar
El repte és gran: retallades de finançament, sobrecàrrega de responsabilitats, incertesa i un model d’activisme que sovint premia la capacitat de resistir però no garanteix les condicions per sostenir-se. Per això volen que els cercles evolucionin de la cura cap a l’autonomia i la sostenibilitat: no només ajudar a sentir-se millor, sinó a viure millor.
Potser ha arribat el moment de mesurar el compromís no per quant som capaços de sacrificar, sinó per quant podem transformar sense destruir-nos pel camí. Perquè les persones que defensen drets també tenen dret a viure plenament.
Què hi aporta el ioga
Molts de nosaltres no som activistes professionals, però sí que cuidem: fills, pares, alumnes, pacients, companys. El ioga ens recorda que santosha (el contentament) i tapas (l’esforç) han d’anar junts. Sense descans, l’esforç es torna violència contra un mateix, i això ja no és ahimsa.
Una pràctica
Crea el teu propi «cercle», encara que sigui petit: una trobada mensual amb dues o tres persones on parlar de com esteu, no de què feu. I a l’estoreta, regala’t deu minuts de viparita karani (cames a la paret): una postura per descansar sense culpa.
