El contentament no és ni un pensament («ara decideixo pensar que estic contenta») ni una emoció que apareix («ara sento contentament»). El contentament és un estat que es pot cultivar: podem fer accions i triar pensaments que ens obriran la possibilitat d’entrar en un estat intern de contentament.
Contentament no vol dir estar content, sentir alegria o felicitat. Es tracta d’un estat més profund en el qual, fins i tot quan experimentem emocions desagradables, hi ha al nostre interior una sensació de calma, de contentament amb allò que vivim.
Una de les eines que suggereixen molts savis és practicar l’agraïment. L’agraïment és molt poderós i sovint n’hi ha prou per viure el dia amb més serenor i plenitud. Començar o acabar el dia agraint ens pot evocar un estat de calma i plenitud internes, de contentament. Com més concret i específic sigui l’agraïment, més força té. Per exemple:
- Agraeixo el dia d’avui perquè ha estat genial
Aquesta frase és molt ambigua, no és concreta i, per tant, pot ser que l’emoció d’agraïment no sigui gaire palpable ni duradora.
- Agraeixo que la conductora de l’autobús m’hagi esperat en veure’m córrer i he pogut arribar a temps a la feina.
- Agraeixo que, en aquella conversa, quan estava a punt de dir alguna cosa passivoagressiva, he pogut aturar-me a temps i expressar el que sentia amb assertivitat.
Aquestes dues frases porten un fet concret amb el qual hem vist satisfeta una necessitat pròpia. És específic i podem dirigir l’agraïment cap a la situació, la persona i la necessitat atesa.
Dit això, de vegades l’agraïment no és suficient per despertar-nos un estat de contentament, o perquè aquest estat sigui més durador i romangui molt de temps en nosaltres. Si, per exemple, som en una etapa de la vida en què hi ha molt de dolor, tristesa o caos, pot ser que aquests sentiments desagradables tinguin més força i ocupin més espai del que pot ocupar l’agraïment. I això és absolutament natural, perquè el contentament no és una emoció fluctuant, sinó un estat profund que sorgeix de l’ànima: no es pot generar de fora cap a dins, pensant-lo i sentint-lo com l’agraïment, sinó que es genera de dins cap a fora.
Els pensaments i les emocions fluctuen, la realitat canvia, i el contentament és un estat que pot arribar a ser més permanent, més estable. Pot assemblar-se a l’acceptació profunda o a l’equanimitat. Tant si estic contenta com si no amb el meu present, puc sentir contentament. Això s’aconsegueix prenent la decisió de mirar la vida des del nostre testimoni intern, des de la perspectiva de l’observadora, del nostre Ésser, jo superior, supraconsciència, ànima… posa-li el nom que t’agradi. Podem mirar el que ens passa absorts en la nostra part física (sentits, cos, emocions) i també podem mirar-ho des de la nostra part interna o espiritual. En el pla físic ens toca experimentar el món a través de la nostra humanitat, i amb ella els alts i baixos de pensaments i emocions que ens fan humans i que ens permeten relacionar-nos i empatitzar amb nosaltres i amb els altres. El pla físic és canviant: els pensaments canvien, les emocions van i vénen, les persones canvien, el món canvia… Des del pla intern hi ha eternitat: aquesta observadora sempre ha estat al mateix lloc, és la que ha pogut diferenciar entre les fluctuacions del que és físic i la immutabilitat de l’observadora. I sí, les nostres percepcions internes s’han anat ampliant; amb una mica de sort, la nostra perspectiva del món i d’una mateixa s’ha eixamplat i aguditzat amb els anys, però la que observa és la mateixa, només que ara potser hi veu amb més definició.
Tornem, doncs, al contentament. No es tracta de decidir «avui seré feliç, sentiré alegria i estaré contenta, passi el que passi». Això pot induir al contentament: la decisió de prendre’s el dia amb alegria és poderosa. Ara bé, que la nostra intenció sigui tenir una perspectiva concreta, mantenir el punt de mira en la consciència interna; que la nostra intenció no sigui sublimar les emocions que sorgeixin aquell dia i substituir-les mentalment per una alegria imposada. No hi ha res més dolorós que negar la realitat, negar el que un sent, tapar les experiències. Es tracta de no emmascarar el moment present amb prejudicis subjectius, siguin «positius» o «negatius». Es tracta més aviat d’observar el moment pel que és, deixar que el present es reveli davant nostre a cada instant, mirant-lo des de l’ànima. D’aquesta manera hi ha la possibilitat que sorgeixi el contentament, perquè podrem viure cada moment plenament en el pla físic, sentint les emocions que sorgeixen, observant els pensaments que generem, però prenent com a base la nostra part interna. Observant allò que fluctua des de la mirada interna, fixa i estable.
A la filosofia del ioga se l’anomena Santosha. Aquest concepte el trobem al llibre dels Yoga Sutras de Patañjali i forma part del que Patañjali va establir com els vuit passos del ioga, l’ashtanga ioga (em refereixo a la filosofia i no a l’estil contemporani de ioga que porta el mateix nom). Aquests passos són una proposta d’accions que podem fer i practicar per assolir l’alliberament, el nirvana o la il·luminació.
I el segon d’aquests passos són els Niyames, actituds internes que podem cultivar; una d’elles és Santosha, el contentament.
De la mateixa manera que la meditació és un estat intern i no una pràctica, el contentament té la mateixa naturalesa. Per arribar a l’estat de meditació fem servir pràctiques de concentració, però això no és meditar, perquè la meditació és un estat que sorgeix. Amb el contentament passa el mateix. Una no pot decidir tenir contentament, però sí que podem fer altres pràctiques que ens obren la possibilitat que sorgeixi.
